La memòria històrica és un concepte ideològic i acadèmic que té un desenvolupament molt recent. Fonamentalment, designa l’esforç conscient d’un grup humà per buscar i trobar en el seu passat aquells elements dignes de ser mantinguts en el present i projectats cap al futur. Uns elements que es perceben com a generadors d’identitat i de cohesió.

No estem, però, davant d’un concepte que puguem identificar amb la història en majúscules, amb el que podríem qualificar de ciència històrica. Aquesta fonamenta en una metodologia científica, que com diria Popper, ha de passar necessàriament per la possibilitat de la seva falsació. Per contra, la memòria històrica, com ja hem assenyalat, és una recerca en el passat però amb un objectiu molt concret, sovint ben variable depenent dels col·lectius que l’activen i la difonen. Precisament, és en l'àmbit de la qualitat dels objectius i de la finalitat darrera, però sobretot de la consciència que el col·lectiu hi posa com a motor, que ens trobarem davant d’un tipus de memòria històrica o un altre. Així doncs, de memòries històriques, a la pràctica, n’hi ha moltes. A vegades fins i tot del tot antagòniques. Tanmateix, de memòries democràtiques (que és la que veritablement ens interessa ara i aquí) no tantes.

Només podem identificar clarament com a memòria democràtica la que ens permet desenvolupar un relat que assenyala moments, persones o espais del passat (recent o més llunyà) que ens donen sentit i justifiquen la construcció d’una societat presidida pels valors de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. En definitiva, d’una societat on el gènere humà, en el seu conjunt, no tingui cap restrenyiment basat en diferències de poder ni pugui patir discriminacions en funció de les seves formes de pensar o sentir i a on les minories tinguin un espai de lliure desenvolupament i el pluralisme de tota mena estigui garantit i protegit.

Sota aquests criteris la memòria democràtica no és mai neutra i va lligada sempre a la política: a la política com a dimensió pública de l’ésser humà. La memòria democràtica, per tant, és construeix socialment. Li cal sempre tenir al darrera una voluntat d’acció positiva. No obstant, tot i ser, doncs, una acció política, no necessàriament ha de formar part exclusivament de les polítiques públiques d’un govern. Al contrari, el seu alçaprem, la seva força potencial neix de la possibilitat de compartir iniciatives i espais entre el món público-administratiu i la societat civil. D’aquesta manera no estarem davant de la construcció d’una memòria històrica que corri el risc de convertir-se en memòria oficial o pensament únic, sinó que construirem una memòria històrica que sigui factor potenciador dels espais democràtics construïts des de la diversitat.

La Maçoneria té el deure de construir, o si més no, a ajudar a què es construeixi, aquesta memòria democràtica, sobretot si vol continuar jugant el rol autoimposat de constructors d’una societat cohesionada i justa i a on l’ésser humà pugui desenvolupar en llibertat les seves potencialitats en comú. La Maçoneria no pot inhibir-se de cap de les maneres. Té el deure de ser l’arquitecta de la memòria democràtica per al conjunt de la ciutadania, per tot el que hi ha fora del Temple, però sobretot també de la memòria democràtica del seu propi passat particular. És en la llarga cadena de la història de la Maçoneria i en l’exemple de molts germans i germanes on podem trobar elements a aportar per a una memòria democràtica conjunta.

La dictadura franquista va suposar un període negre per a la Maçoneria, un període de mort i de repressió. Un període de combat contra el missatge de l’Orde de llibertat en majúscula i d’alliberament humà que proclamava i proclama. La mirada cap a aquest passat immediat ens pot aportar un conjunt de materials per elaborar una memòria democràtica des de la Maçoneria. Certament podríem projectar una mirada més llarga i remuntar-nos moltes dècades enrere i seguiríem trobant períodes i exemples de combat antimaçònic que anaven aparellats a un combat contra la llibertat humana. No obstant, la singularitat i la cruel magnitud de la repressió franquista fa que un sentit del pragmatisme ens dirigeixi cap aquests anys per posar, almenys inicialment, les columnes d’aquesta memòria democràtica.

Els espais de memòria van ser definits ja fa una colla d’anys per l’historiador francès Pierre Nora com aquells llocs on cristal·litza i es refugia la memòria col·lectiva i acaba dotant-los de significat. Erigir un monument al record d’aquells germans i germanes perseguits i repressaliats, molts assassinats, és construir aquest espai de memòria. Un pilar que sostingui al seu voltant tot un projecte de memòria democràtica més ampli: aquesta és la manera de dotar-lo de significat i permanència.

El significat d’aquesta escultura ha d’anar més enllà d’homenatjar i de testimoniar generacions de maçons i maçones que lluitaren per un món millor, ha de ser la baula d’una cadena més àmplia o el punt central on irradiï una acció dirigida a ampliar la memòria democràtica del país. La feina maçònica i per tant la seva memòria democràtica cal construir-la des dels valors en positiu.

El franquisme ha de ser el mirall perfecte per assenyalar la necessitat de la tolerància, de la laïcitat i de tants i tants valors que foren trepitjats i que a hores d’ara encara no presideixin la vida quotidiana de la nostra societat. No es tracta, per tant, de fer un exercici de memòria arqueològica, sinó de construir una memòria projectada al futur, plenament coherent i alineada amb la nostra feina a l’interior dels Temples.

Més enllà de l’escultura, el projecte de memòria democràtica ha de tenir altres pilars que permetin la participació de tots els germans i germanes que ho vulguin, però també de profans compromesos amb els nostres valors. Pilars que sostinguin la divulgació històrica però també el debat d’idees.

Histories impactants

• A Catalunya es van jutjar en Consell de Guerra i van ordenar l'execució de 2.760 persones des de 1939 fins a 1940. Companys, el 15 d'octubre de 1940, va ser l'afusellat número 2.761.

• "En relación a Lluis Companys Francesc Valls en El Pais entrevistó a Josep Benet con motivo de la publicación del libro `'La mort del President Companys' – Ed. 62. Benet dice: "Sí, encara que era un maçó que s'havia apuntat a la maçoneria però no era actuant. Tenia un dels graus més baixos. Ho acusaven de maçó perquè un detingut en una població del Vallès el va denunciar com a tal: en aquells temps perquè et deixessin anar havies de donar el nom d'altres maçons... El que no he pogut esbrinar exactament és qui ho va confessar.”